Dixem lo poble de Miranda, lo poble dels ponts bonics i de les aigües tranquiles, de la pedra castellana i la, ia nostra, amiga la mosca negra, no antes de crusar la presa que mos dixa, una vegada més, un riu sec i trist (ancara no mort), dirigint-mos a les Conchas de Haro, obstacle temut pa uns com també molt asperat p'als atres.
Allí les coses s'ordenen com si del calaix de l'humil se tractés i sorteixem en prudència un moment que Polet havia predit com a "molt complicat" ràpidament.
Rema que rema, rema que rema, passem una atra presa en cordes pel lateral i arribem a una atra. astem ia a l'hora de les bruixes, és l'hora dels mosquits i quan esta foscor pareix sotmètremos a l'¡abandó momentani, una aliada inesperada surgix de l'horitzó i mos dona allò que tant anhelavem: la llum. Boig per tu li cantava Carles Sabater ebri a la lluna d'aquella nit, com ebris de cansament natros arrastravem la barca per la presa, fent-la passar per baix d'arbres tombats, perdent-mos en la inmensitat de la nit i contents d'acabar trobant lo camí correcte.
Sis hores més tard de las Conchas arribem cansats a San Vicente, an dixarem les nostres ambarcacions.
Avui farem lo repòs del guerrer a Baños de Ebro i demà, més animats que mai, ampendrem lo camí de nou. Mos aspera Logroño, la Rioja: camí d'aigua, terra de vi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario